dilluns, 26 de novembre de 2012

PONÈNCIA-HOMENATGE DEL PINTOR EMILIO FERRER CABRERA EN EL 50 ANIVERSARI DE LA SEUA MORT.


L’associació cultural de Cullera k-lidoscopi presentarà el  divendres 30 de novembre a la parròquia dels Sants Joans de Cullera una ponència homenatge del pintor de Cullera Emilio Ferrer cabrera. La ponència anirà a càrrec de l’investigador de la figura del pintor, Jose Luís Vallet que ja va presentar una ponència sobre Ferrer Cabrera en les Jornades d’estudis de Cullera. 
 L’associació va triar l’escenari de la capella dels Sants Joans per a tindre com a fons de la ponència una de les obres que el pintor va realitzar per encàrrec per a la capella sobre el sant sopar de Juan de Juanes.



EMILIO FERRER CABRERA, PINTOR, DIBUIXANT I IL·LUSTRADOR.

Juan M. Ribera Llopis (UCM)

Amb innates mostres de capacitat per al dibuix, segons els perfils biogràfics existents, i pictòricament format a l’Acadèmia Sant Carles (València), Emilio Ferrer Cabrera (1888-1962) és reconegut com a pintor de paisatges, escenes costumistes i retrats, cisellat estilísticament en el doble aprenentatge que li va permetre el treball vora el pintor José Mongrell, durant les seves llargues estades a Cullera, i l’horitzó que li va obrir la concessió d’una beca del ‘Círculo de Bellas Artes de Madrid’ (1913), per ampliar estudis a París i a Roma, concessió notificada de manera elogiosa en la premsa del moment, per exemple al Mundo Gráfico (Madrid, 23-12-1914). Amb una trajectòria que animarien successives exposicions a Cullera, València, Madrid o Barcelona - l’any 1920 va participar en la convocatòria de l’Exposición Nacional-, ressenyades a la premsa coetània segons consta en el material d’hemeroteca que avui dia anem recuperant, per exemple a l’Heraldo de Madrid (20-4-1922); també a Buenos Aires, destí cap a on dirigiria temporalment els seus passos des de les darreries de 1927 o l’inici de 1928, tal i com es s’esmenta en una sentida informació d’Alberto Ghiraldo a Blanco y Negro. Revista Ilustrada (Madrid, 27-11-1927), amb motiu d’una exposició madrilenya de comiat per part del pintor valencià.

Reproducció de Retrat de Concha Piquer
S’evidenciava així una continuada carrera artística a la qual encara remetia el rotatiu cullerenc Svcrona (11-4-1931), en informar sobre una exposició de l’artista a la Societat Musical Santa Cecilia – d’acord amb el catàleg conservat, vint-i-cinc pintures i quatre dibuixos - dins del programa de festes patronals, tot indicant el destí britànic i transatlàntic d’alguna de les seves pintures (vegeu identificació de col·leccions i museus per Miguel Ferrer, Levante, 12-4-1989), a partir d’una mostra prèvia a la valenciana Sala Abad, sobre la qual s’havia informat acuradament a la primera pàgina d’ El Pueblo. Diario Republicano de Valencia (22-5-1927). Una realitat en progrès fins que, per aquelles mateixes dates, cap a l’inici dels anys trenta, optà per la professionalizació com a professor de dibuix. Aquesta ocupació el portà a Cauta l’any 1935, per ocupar una plaça com a docent a l’‘Instituto Hispano-Marroquí’, seu on el sorprengué l’inici de la Guerra Civil, i on fou empresonat i a la fi alliberat, gràcies a la gestió dels generals Castejón i Millàn Astray, personalitats que figuren entre els seus nombrosos retratats de la vida pública espanyola del primer terç del nou-cents, com ara Concha Piquer. Tota un intensa experiència vital i artística d’Emilio Ferrer Cabrera, temporalment aturada en la immediata postguerra, època en què col·laborà en el món faller i passà a professionalitzar-se en la fotografia, camp artístic on recalaria la seva familia amb continuïtat fins a l’actual generació.

 Gradualment, l’artista anà tornant a la pràctica pictòrica en els anys posteriors a la guerra, època en què es va limitar als encàrrecs de retrats i paisatges fets pels seus conciutadans. S’endinsava en una etapa artística potser mancada de les vibracions i de la fibra plàstica de la producció anterior, encara que amb celebrades excepcions com és l’Autoretrat i mantenint sempre el seu domini cromàtic. No obstant això, aquesta última projecció té la vàlua afegida d’oferir-nos tant una significativa galeria de cullerencs al voltant de la segona meitat dels anys quaranta i de la dècada dels cinquanta com darreres imatges del paisatge urbà, rural, coster i fluvial de Cullera, anteriors a la definitiva modificació de la nostra geografia local iniciada a llarg dels anys seixanta.

"El so pep", Sala Permanent del Museu de belles Arts de
Buenos aires
El present escorç d’Emilio Ferrer Cabrera, a banda de continuades troballes d’hemeroteca i documentals de tot tipus, parteix de fonts informatives conegudes i contrastades, com ara l’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana Espasa (1924 [1994], vol. XXIII, p. 924), la Gran Enciclopedia Valenciana (1973, vol. V, p. 316) i la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005, vol VI, p. 354), perfils i crides a favor de l’artista aparegudes amb motiu del centenari de la seva naixença i de l’exposició conmemorativa celebrada un any després (Las Provincias, 30-1-1988; Levante, 12-4-1989; Cullera Jove, abril-1989), un resum de la seva trajectòria escrit amb ocasió de la mateixa efemèride i conservat a l’AHMC, pàgines web que reuneixen el seu retrat amb notícies sobre la seva presència en el mercat artístic, l’anotació biogràfica més completa feta per Salvador Borràs (Hombres ilustres de Cullera, 1999, pp. 67-69), la tasca de recerca devotament continuada per José L. García Vallet, amb comunicació lliurada a les Jornades d’Estudi de Cullera (2009), i la documentació conservada per la familia de l’artista. A això es limita avui dia i per escrit el coneixement d’Emilio Ferrer Cabrera. Des de l’esmentada columna apareguda a Las Provincias, Pepe Martí escrivia que l’aniversari del seu naixement hauria d’ésser “...una buena ocasión de rescatar del olvido su nombre, su figura, su obra y su recuerdo” i per organitzar una exposició antològica; i Miguel Ferrer (Levante, 8-9-1991) informava en el seu moment sobre un projecte de homenatjar a personalitats cullerenques d’abast cultural, entre les quals s’anomenava “Emilio Ferrer Cabrera, excelente pintor, liberal y amigo del pueblo”. Organitzada aleshores aquella primera exposició, ha restat pendent l’ordenació de la biografia i del catàleg del pintor i de la seva obra, bibliografia crítica que hauria de sistematitzar les seves presència i rellevància entre nosaltres i en la història de l’art. Moltes de les seves pintures no són fàcilment localitzables i alguns episodis vitals sols es podrien aclarir mitjançant la recerca de documentació personal, institucional i d’hemeroteca, també amb la consulta als seus coetanis encara vius. L’elaboració de la seva biografia i d’un catàleg de la seva obra podrien ésser un projecte lloable per dur endavant a partir del proper cinquanta aniversari de la seva mort.

Una suggerència a més curt termini, tot coincidint amb el pròxim aniversari, podria apropar-nos a la vessant de l’artista menys atesa. Ja en el text citat, Pepe Martí proposava “...recoger sus prodigiosos retratos a lápiz, catalogándolos y difundiendo en una publicación - ¿por qué no un libro homenaje? – su rica, variada y plural producción artística”. El dibuixant precoç i a la fi professor de dibuix no només ens deixà acurats retrats a llapis i carbonet. Seguint el costum de l’època, dibuixà targetes dedicades a les seves amistats, unes vegades pintades a l’oli i altres resoltes amb plomí. I, amb tècnica paral·lela i potser també gravats, avui sabem de les seves il·lustracions per acompanyar textos literaris, reportages i portades, per exemple en la prestigiosa revista barcelonina La Esfera. Ilustración Mundial.
Aquest considerem que fou el cas de les col·laboracions amb l’escriptora empordanesa Caterina Albert i Paradís – pseudònim ‘Víctor Català’ -, a qui il·lustrà les traduccions castellanes dels seus contes, aparegudes en les pàgines madrilenyes d’El Sol, aíxí com l’efígie de l’autora per a la presentació dels textos publicats entre abril de 1928 i gener de 1929. Els susdits dibuixos opten fonamentalment per dues estètiques. Una de traç àgil, de contingut costumista i d’alè naturalista, l’altra d’elaboració i d’iconografía d’herència modernista. Víctor Català restà força interessada per l’aportació de Ferrer Cabrera. La seva correspondència és prova d’aquest interès, com demostra el fet que es mostrés malhumorada en carta del dia 28-6-1930 per la falta de reposta de l’artista plàstic o de la redacció madrilenya als seus requeriments per aconseguir originals o proves de les il·lustracions i potser poder-les incloure en el seu immediat aplec de contes en català, Contrallums (1930). A la fi, la il·lustració d’El Sol per al conte Conversió passà, amb modificacions, a la coberta del volum esmentat. El silenci del pintor i dibuixant potser es justificaria tenint en compte la cronologia al voltant de les seves estada o tornada des d’Argentina.
Doncs, quant a aquests tipus de materials exemplificats a què es fa referència en aquestes pàgines, hauria de considerar-se el volum abans suggerit com a primera fita commemorativa, per a la realitzció del qual caldria indagar en el que es conserva en els domicilis cullerencs i en els arxius de publicacions com aquelles a què va tenir accès i amb què es guanyà el prestigi, com és el cas derivat de la seva estada a Madrid. La restauració de la figura i de l’obra d’Emilio Ferrer Cabrera ha d’ésser fruit de la recerca acadèmica.


Article publicat en l’edició impresa del periòdic Informació de la Ribera, Octubre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari