L’associació cultural de Cullera
k-lidoscopi presentarà el divendres 30 de novembre a la
parròquia dels Sants Joans de Cullera una ponència homenatge del
pintor de Cullera Emilio Ferrer cabrera. La ponència anirà a
càrrec de l’investigador de la figura del pintor, Jose Luís
Vallet que ja va presentar una ponència sobre Ferrer Cabrera en les
Jornades d’estudis de Cullera.
L’associació va triar l’escenari
de la capella dels Sants Joans per a tindre com a fons de la ponència
una de les obres que el pintor va realitzar per encàrrec per a la
capella sobre el sant sopar de Juan de Juanes.
EMILIO
FERRER CABRERA, PINTOR, DIBUIXANT I IL·LUSTRADOR.
Juan
M. Ribera Llopis (UCM)
Amb
innates mostres de capacitat per al dibuix, segons els perfils
biogràfics existents, i pictòricament format a l’Acadèmia Sant
Carles (València), Emilio Ferrer Cabrera (1888-1962) és reconegut
com a pintor de paisatges, escenes costumistes i retrats, cisellat
estilísticament en el doble aprenentatge que li va permetre el
treball vora el pintor José Mongrell, durant les seves llargues
estades a Cullera, i l’horitzó que li va obrir la concessió d’una
beca del ‘Círculo de Bellas Artes de Madrid’ (1913), per ampliar
estudis a París i a Roma, concessió notificada de manera elogiosa
en la premsa del moment, per exemple al Mundo Gráfico (Madrid,
23-12-1914). Amb una trajectòria que animarien successives
exposicions a Cullera, València, Madrid o Barcelona -
l’any 1920 va participar en la convocatòria de l’Exposición
Nacional-, ressenyades a la premsa coetània segons consta en el
material d’hemeroteca que avui dia anem recuperant, per exemple a
l’Heraldo de Madrid (20-4-1922); també a Buenos Aires, destí cap
a on dirigiria temporalment els seus passos des de les darreries de
1927 o l’inici de 1928, tal i com es s’esmenta en una sentida
informació d’Alberto Ghiraldo a Blanco y Negro. Revista Ilustrada
(Madrid, 27-11-1927), amb motiu d’una exposició madrilenya de
comiat per part del pintor valencià.
 |
| Reproducció de Retrat de Concha Piquer |
S’evidenciava així una continuada
carrera artística a la qual encara remetia el rotatiu cullerenc
Svcrona (11-4-1931), en informar sobre una exposició de l’artista
a la Societat Musical Santa Cecilia – d’acord amb el catàleg
conservat, vint-i-cinc pintures i quatre dibuixos - dins del programa
de festes patronals, tot indicant el destí britànic i transatlàntic
d’alguna de les seves pintures (vegeu identificació de
col·leccions i museus per Miguel Ferrer, Levante, 12-4-1989), a
partir d’una mostra prèvia a la valenciana Sala Abad, sobre la
qual s’havia informat acuradament a la primera pàgina d’ El
Pueblo. Diario Republicano de Valencia (22-5-1927). Una realitat en
progrès fins que, per aquelles mateixes dates, cap a l’inici dels
anys trenta, optà per la professionalizació com a professor de
dibuix. Aquesta ocupació el portà a Cauta l’any 1935, per ocupar
una plaça com a docent a l’‘Instituto Hispano-Marroquí’, seu
on el sorprengué l’inici de la Guerra Civil, i on fou empresonat i
a la fi alliberat, gràcies a la gestió dels generals Castejón i
Millàn Astray, personalitats que figuren entre els seus nombrosos
retratats de la vida pública espanyola del primer terç del
nou-cents, com ara Concha Piquer. Tota un intensa experiència vital
i artística d’Emilio Ferrer Cabrera, temporalment aturada en la
immediata postguerra, època en què col·laborà en el món faller i
passà a professionalitzar-se en la fotografia, camp artístic on
recalaria la seva familia amb continuïtat fins a l’actual
generació.
Gradualment, l’artista anà tornant a la pràctica
pictòrica en els anys posteriors a la guerra, època en què es va
limitar als encàrrecs de retrats i paisatges fets pels seus
conciutadans. S’endinsava en una etapa artística potser mancada de
les vibracions i de la fibra plàstica de la producció anterior,
encara que amb celebrades excepcions com és l’Autoretrat i
mantenint sempre el seu domini cromàtic. No obstant això, aquesta
última projecció té la vàlua afegida d’oferir-nos tant una
significativa galeria de cullerencs al voltant de la segona meitat
dels anys quaranta i de la dècada dels cinquanta com darreres
imatges del paisatge urbà, rural, coster i fluvial de Cullera,
anteriors a la definitiva modificació de la nostra geografia local
iniciada a llarg dels anys seixanta.
 |
| "El so pep", Sala Permanent del Museu de belles Arts de Buenos aires |
El
present escorç d’Emilio Ferrer Cabrera, a banda de continuades
troballes d’hemeroteca i documentals de tot tipus, parteix de fonts
informatives conegudes i contrastades, com ara l’Enciclopedia
Universal Ilustrada Europeo-Americana Espasa (1924 [1994], vol.
XXIII, p. 924), la Gran Enciclopedia Valenciana (1973, vol. V, p.
316) i la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005, vol VI,
p. 354), perfils i crides a favor de l’artista aparegudes amb motiu
del centenari de la seva naixença i de l’exposició conmemorativa
celebrada un any després (Las Provincias, 30-1-1988; Levante,
12-4-1989; Cullera Jove, abril-1989), un resum de la seva trajectòria
escrit amb ocasió de la mateixa efemèride i conservat a l’AHMC,
pàgines web que reuneixen el seu retrat amb notícies sobre la seva
presència en el mercat artístic, l’anotació biogràfica més
completa feta per Salvador Borràs (Hombres ilustres de Cullera,
1999, pp. 67-69), la tasca de recerca devotament continuada per José
L. García Vallet, amb comunicació lliurada a les Jornades d’Estudi
de Cullera (2009), i la documentació conservada per la familia de
l’artista. A això es limita avui dia i per escrit el coneixement
d’Emilio Ferrer Cabrera. Des de l’esmentada columna apareguda a
Las Provincias, Pepe Martí escrivia que l’aniversari del seu
naixement hauria d’ésser “...una buena ocasión de rescatar del
olvido su nombre, su figura, su obra y su recuerdo” i per
organitzar una exposició antològica; i Miguel Ferrer (Levante,
8-9-1991) informava en el seu moment sobre un projecte de homenatjar
a personalitats cullerenques d’abast cultural, entre les quals
s’anomenava “Emilio Ferrer Cabrera, excelente pintor, liberal y
amigo del pueblo”. Organitzada aleshores aquella primera exposició,
ha restat pendent l’ordenació de la biografia i del catàleg del
pintor i de la seva obra, bibliografia crítica que hauria de
sistematitzar les seves presència i rellevància entre nosaltres i
en la història de l’art. Moltes de les seves pintures no són
fàcilment localitzables i alguns episodis vitals sols es podrien
aclarir mitjançant la recerca de documentació personal,
institucional i d’hemeroteca, també amb la consulta als seus
coetanis encara vius. L’elaboració de la seva biografia i d’un
catàleg de la seva obra podrien ésser un projecte lloable per dur
endavant a partir del proper cinquanta aniversari de la seva mort.
Una
suggerència a més curt termini, tot coincidint amb el pròxim
aniversari, podria apropar-nos a la vessant de l’artista menys
atesa. Ja en el text citat, Pepe Martí proposava “...recoger sus
prodigiosos retratos a lápiz, catalogándolos y difundiendo en una
publicación - ¿por qué no un libro homenaje? – su rica, variada
y plural producción artística”. El dibuixant precoç i a la fi
professor de dibuix no només ens deixà acurats retrats a llapis i
carbonet. Seguint el costum de l’època, dibuixà targetes
dedicades a les seves amistats, unes vegades pintades a l’oli i
altres resoltes amb plomí. I, amb tècnica paral·lela i potser
també gravats, avui sabem de les seves il·lustracions per
acompanyar textos literaris, reportages i portades, per exemple en la
prestigiosa revista barcelonina La Esfera. Ilustración Mundial.
Aquest considerem que fou el cas de
les col·laboracions amb l’escriptora empordanesa Caterina Albert i
Paradís – pseudònim ‘Víctor Català’ -, a qui il·lustrà
les traduccions castellanes dels seus contes, aparegudes en les
pàgines madrilenyes d’El Sol, aíxí com l’efígie de l’autora
per a la presentació dels textos publicats entre abril de 1928 i
gener de 1929. Els susdits dibuixos opten fonamentalment per dues
estètiques. Una de traç àgil, de contingut costumista i d’alè
naturalista, l’altra d’elaboració i d’iconografía
d’herència modernista. Víctor Català restà força interessada
per l’aportació de Ferrer Cabrera. La seva correspondència és
prova d’aquest interès, com demostra el fet que es mostrés
malhumorada en carta del dia 28-6-1930 per la falta de reposta de
l’artista plàstic o de la redacció madrilenya als seus
requeriments per aconseguir originals o proves de les il·lustracions
i potser poder-les incloure en el seu immediat aplec de contes en
català, Contrallums (1930). A la fi, la il·lustració d’El Sol
per al conte Conversió passà, amb modificacions, a la coberta del
volum esmentat. El silenci del pintor i dibuixant potser es
justificaria tenint en compte la cronologia al voltant de les seves
estada o tornada des d’Argentina.
Doncs, quant a aquests tipus de
materials exemplificats a què es fa referència en aquestes pàgines,
hauria de considerar-se el volum abans suggerit com a primera fita
commemorativa, per a la realitzció del qual caldria indagar en el
que es conserva en els domicilis cullerencs i en els arxius de
publicacions com aquelles a què va tenir accès i amb què es guanyà
el prestigi, com és el cas derivat de la seva estada a Madrid. La
restauració de la figura i de l’obra d’Emilio Ferrer Cabrera ha
d’ésser fruit de la recerca acadèmica.
Article
publicat en l’edició impresa del periòdic Informació de la
Ribera, Octubre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada