DESIG

Per Adriana “Addy” Chávez.

Kalidoscopi, Associació Cultural, presenta la tercera exposició artística, multidisciplinar, col·lectiva i itinerant 2013 “DESIG”

Vaig tindre l’enorme plaer d’imaginar un espai, el de l’exposició, tal com va haver de ser en el passat: una nau industrial, mercat de peix, suportada per belles columnes de ferro forjat, que esperen que temps millors les alliberen de la seua disfressa (pintura acrílica marró amb ratlles grogues que les fa paréixer de fusta) per a recuperar la seua grandiosa dignitat.

Quasi vaig escoltar el vent corrent entre les bigues del sostre quan vaig alçar la mirada i vaig poder travessar els plafons blancs per a contemplar la bellesa que oculten.

L’exposició està composta per obres de distints formats i disciplines: la pintura, l’escultura, el cartell, el dibuix, la fotografia, la ceràmica, la poesia i el videoart.

Compondre un discurs sobre el desig amb totes estes disciplines, a partir de les obres ja realitzades de tots els artistes que s’han presentat, desemboca en la dificultat d’enfrontar-se necessàriament a l’eclecticisme.

En el sentit més favorable del terme, trobem en DESIG una gran llibertat: la dels autors invitats per a presentar-la o les peces que han estimat més representatives del tema, inabastable i no obstant això tan primari, del desig, des del punt de vista, la disciplina i la tècnica que maneja cada u.

Entre les obres més destacades assenyale les que van atrapar amb major força i admiració la meua mirada, un parell de treballs de pintura figurativa, de traços forts i vigorosos, de Carmen Castellote, inspirada en moviments com el fauvisme pels seus colors explosius i les seues línies segures , i no obstant això molt contemporània en el tractament de la figura femenina i la seua circumstància.

La de Nuria corral, “Neofiguració”, reinventa amb geometries el figuratiu, fins a arribar a una peça que podria tirar floretes com un homenatge al cartelisme art nouveau amb traços decó, i que es rescata a si mateix d'allò merament decoratiu pel seu propi espai més diàfan, dedicat a invitar a l’espectador a plasmar amb el seu puny i lletra el seu propi desig amb un retolador. Amb esta acció, (performance en anglés) “Neofiguració” és intervinguda per qui ho desitge amb tota la humilitat de la seua creadora que l’oferix com una verge al púbic, elevant-nos a la categoria de déus que manipulem la seua creació.

L’obra del duo Cuñat i Navarro, amb les seues peces en ceràmica que recorden els plats que penjaven les nostres iaies en les parets dels menjadors o dels patis, ens introduïxen cap al record del passat, per a arrancar-nos des d’allí la confessió dels desitjos col·lectius, els compartits, els comunals, legítims o no segons la lectura de qui els somie.

L’obra de Carmen signes, que podria qualificar-se de collage, expressa El Desig de les mirades pastant les emocions com un terrisser que mescla amb paciència els seus materials: tèxtils, textos, fotografia, i objectes de la vida quotidiana amb què Carmen cuina la nostàlgia que ens evoca una carta manuscrita, un tros de corda, un pla detall d’una mirada sobre una tela, que dins d’una caixa, ens interpel·la el record i les entranyes.

Jordi Piris aprofundix en la figura femenina com a punt de partida i destí del desig amb una sèrie de fotografies, una d’elles entorn de l’allioli, aliment mediterrani per excel·lència, continuant amb la seua trajectòria d’amant de la bellesa de la dona, a vegades subordinat a ella, però sempre amb un mirada que domina la composició, l’enquadrament i la llum amb una experiència d’anys. Un ull verd que regala imatges dignes de la publicitat més evocadora dels desitjos incoscientes.

Isabel Oliver presenta una escultura que em remet al futurisme, no per les seues línies, que són més picassianes que bolidistes, sinó pel moviment que aconseguix en el seu tors femení, quasi cubista igualment, visible quasi en moviment des de qualsevol angle.

Joan Bohigues presenta un parell de treballs en pintura, que es recrea en el còmic amb la dona com a heroïna que ostenta símbols masculins per excel·lència que li porten al paper de vilana.

La fotografia de Pi Borja i Manel Chico manipula la composició i la llum per a produir una obra expressionista mesclada amb el disseny gràfic, on la tipografia s’unix al discurs fotogràfic, encara que haguera preferit que el text inferior (sobre fons roig) estiguera dins de la mateixa fotografia, o almenys amb una pastilla del mateix to en què està treballada.

L’eclecticisme de l’exposició és un excel·lent cresol per a la pràctica d’aquells que desitgen convertir-se en comissaris, i l’Associació Kalidoscopi segurament agrairia que tan gran tasca fóra realitzada per un professional que cohesione amb major sentit les obres, per a dotar al conjunt d’una significació més homogènia.

És una tasca difícil recomanar al visitant que pose un interés especial en una de les obres d’estos quasi trenta autors. Per a tots els públics, des dels menys iniciats fins als artistes més ortodoxos, DESIG té alguna cosa a dir: Almu, Aurora, Blanca Monzonís, David Sempere, Isabel Olivert, Jesús Martín-Lorente, Juan Ramón Aragó, Lupe, Meceni, Mery Cortell, Rosa Serra, Rosa Vallcanera, Verónica Espanya, Anna Llinares, Andrea Fernández, Ana Llópis, Xaro Bonilla, Elisa Cantó, Raimundo Sancho, Ricard Colomar i Ximo Vallet, oferixen les seues obres perquè qui les recorre trobe en una d’elles, o en totes, un reflex de a penes un moment del seu propi desig. En el record o en el present. I això ja és prou.